Avui coneixerem les sípies i la Cala Vidre !

Podeu escoltar el programa aquí.

Avui començarem parlant de fauna marina, en concret de les sípies, a les quals també podem anomenar sèpies. L’espècie que trobem a les nostres aigües és la Sepia officinalis, que en castellà s’anomena sepia común, jibia o choco.

La sèpia és un mol·lusc cefalòpode, al igual que ho són els pops i calamars.  Com bé sabreu els mol·luscs són un dels fílums més abundants a la terra i hi trobem representats els cargols, les cloïsses i altres bivalvs o bé els cefalòpodes, entre d’altres. Els cefalòpodes destaquen per tenir un cap molt prominent del qual surten una sèrie de tentacles que serien els seus peus.

Anem a conèixer una mica més com és la sípia...

Té un cos ovalat, arrodonit per la part de darrera i aixafat per la part del ventre, que pot mesurar fins a 30-40 cm de longitud. El cos s’anomena mantell i al voltant té una mena de cresta o aleta ondulada, que utilitza per a nedar, tot i que també s’ajuda dels tentacles per a propulsar-se.

Una cosa que em fa molta gràcia a mi, és que si ens hi fixem, tenen els ulls en forma de W.

Al voltant de la boca té 8 braços amb fileres de ventoses, i de la boca li surten 2 tentacles més llargs que acaben en una espècie de masses que també tenen ventoses, i li serveixen per a capturar les seves preses.

Com que és un mol·lusc hauria de tenir closca, i en el cas de les sípies es troba a dins el cos, sota el mantell, i és de color blanc. Molt sovint podem veure closques a la sorra de la vora del mar, i les podrem reconèixer perquè tenen forma de taula de surf, són blanques i pesen poc, i la gent les ha utilitzat sovint com a pedra d’afilar els bec d’ocells engabiats.

És molt bonica perquè la seva coloració, que en principi és jaspiada amb taques marrons per la part de dalt i blanca per la part ventral, varia segons el lloc on es trobi i el seu estat anímic gràcies a unes cèl·lules dites cromatòfors. És a dir, que la sípia és capaç de canviar de color per a mimetitzar-se o camuflar-se al medi, i a banda, si per exemple està excitada pot canviar de color per a demostrar-ho.

I on viuen?

La trobem a la Mediterrània, l’Atlàntic i el Mar del Nord,  i generalment enterrada als fons sorrencs o entre algues i herbassars de fanerògames, com la Posidònia que vau conèixer l’altre dia.

I de què s’alimenten?

Veieu com es camufla amb el fons?

Mengen petits mol·luscs, crancs i altres crustacis, peixos petits i altres sípies. Durant el dia viu enterrada a la sorra o camuflada entre plantes i de vespre-nit s’activa i quan passa una presa, la intenta caçar amb els tentacles. Un cop s’endú la presa  a la boca, se la menja amb les seves fortes mandíbules. Si la presa està lluny, la va seguint dissimuladament i quan la té a prop l’agafa fort amb els tentacles, se l’endú a la boca i en mossegar-la li injecta una saliva que paralitza  ala víctima, i se la menja.

Els seus depredadors són dofins, taurons, peixos, foques, morenes, congres o altres sípies, i sols viuen entre 1 i 2,5 anys. Quan se sent atacada pot llançar tinta negra per a defensar-se.

I com es reprodueix?

Quan és primavera, el mascle es posa d’un color tipus zebra i la femella de colors més apagats. El mascle li introdueix a la femella un braç especial per a l’ocasió dit hectocotil que conté l’esperma. Al cap d’unes hores, la femella té uns 500 ous en forma de llimona i de color negre que fixa a les plantes com si fossin raïms. Al cap de 2 mesos, dels ous surten sípies petites completament desenvolupades d’1cm de mida. Durant tot aquest temps, el mascle es queda amb la femella i no l’abandona fins a la mort, ja que ella es mor d’esgotament després de copular.

Que té de curiós a banda dels canvis de color?

Els seus ossos s’utilitzen com a motlle per elaborar peces de joieria perquè és esponjós i fràgil, resisteix les altes temperatures del metall fos i deixa uns relleus molt bonics.

També cal remarcar que al juliol de 2010, a la zona de les Medes, els pescadors i el parc natural han instal·lat ponedores de sípia fetes amb branques de llentiscle i galzeran, per ajudar a la seva conservació. Durant la primera setmana hi havia 18 ponedores i ja van dipositar-hi uns 2000 ous.

Com es pesca?

Antigament es feia amb nanses, anomenades sepieres, que són una mena de gàbies que contenien branques de galzeran o llentiscle per a facilitar que les femelles hi poguessin dipositar els ous abans de ser pescades, i així garantien les generacions futures. Avui en dia això està en desús i el què fan és calar les xarxes a les zones d’alguers de posidònia per a pescar-les.

Aquí podeu veure un vídeo gravat per mi, d'una sípia movent-se.

LA PLATJA DE CALA VIDRE

Font:www.subkro.org

Està situada 4 Km al nord del municipi de l’Ametlla de Mar i fa uns 60m de llarg. Destaca perquè a la seva vora esquerra queden vestigis d’un castell del segle XIII, que ha estat restaurat i fou la seu de l’Ordre de Sant jordi d’Alfama durant l’edat mitjana.

És una platja en forma de ferradura de sorra fina i daurada, sovint tocada pel vent i que no està molt massificada, tot i que sovint podeu veure submarinistes entrant a l’aigua per a observar els preciosos herbeis de posidònia de la zona. Els marges són rocosos i podem observar gran varietat de peixos com sargs, salpes, donzelles...degut als alguers de Posidònia.

Per arribar-hi cal entrar des de l’urbanització de les 3 Cales en direcció al castell i aparcar allà al costat.