dimarts, 31 de gener del 2012

Avui bussejarem sota el gel per a descobrir coses noves

Al programa d'avui dimarts 24 de gener de 2012 parlarem de notícies properes i no tant properes. Podeu escoltar el programa d'avui aquí.

SECCIÓ 1: OCEANS DE NOTÍCIES

- Diverses tones d’arengades apareixen mortes a una platja noruega. Els habitants de la ciutat de Kvaenes, a Noruega, van trobar prop de 20 tones d’arengades mortes a la seva platja el primer dia de l’any. Lo més curiós és que mentre el poble decidia què fer amb elles, una marea va tornar a endur-se-les totes. No és la primera vegada que passa això en aquest poble, ni tampoc a altres llocs. Es creu que el motiu podria ser que els peixos quedessin atrapats en una massa d’aigua amb poc oxigen i que haguessin mort, o bé que un grup de depredadors els haguessin arraconat fins a una corrent d’on no van poder sortir. També hi ha la possibilitat de que fos degut a una forta tempesta mar endins que els hagués dut fins allà, i hagués provocat la forta marea que se’ls va endur.
- Una erupció volcànica forma una nova illa al Mar Roig. El mes de desembre va aparèixer al Mar Roig una nova illa a l’arxipèlag de les Zubair, que pertany al Iemen. Donat que a la zona es troben les plaques tectòniques africana i àrab,l’activitat volcànica de la zona ha format una illa d’uns 600 metres de longitud. L’erupció començà el 19 de desembre de 2010 quan uns pescadors van veure el magma sortir i el 23 de desembre es va poder observar per satèl·lit tant l’illa com el fum del volcà. Ara cal veure si és una illa efímera o perdurarà en el temps.

- Científics balears creen el primer Atles de Biodiversitat Marina del Mar Balear. Els investigadors del Centre Oceanogràfic de Balears han recollit dades d’espècies marines recollides durant 40 anys, les quals han permès crear el primer atles de biodiversitat marina del mar Balear. Aquest atles té com a objectiu conèixer la biodiversitat dels fons balears per a poder-ne avaluar amb facilitat el se estat, i poder aplicar millor mesures de gestió així com regular usos i impactes. És un visor que dóna informació de 1657 espècies marines des del món microscòpic a espècies més conegudes. Es pot consultar a la web: http://www.ba.ieo.es/bioatlasmarino/

- El vaixell de Greenpace Rainbow Warrior III visita Barcelona al desembre. Durant una setmana del mes de desembre, vam tenir a Barcelona el nou vaixell de Greenpeace Rainbow Warrior III, que estava en ruta de proves. L’entitat ecologista ha construït aquest vaixell gràcies a les aportacions econòmiques de socis i col·laboradors, i ho ha fet per a què malgrat ser un vaixell de gran eslora, fos tot lo sostenible possible. A Barcelona l’objectiu de Greenpeace era donar-se a conèixer i presentar el seu nou vaixell que en breu partirà rumb a Estats Units per iniciar una nova campanya ecologista.

SECCIÓ 2: LA FINESTRA DEL MAR

Avui al tema monogràfic no parlarem d’espècies sinó d’un altre aspecte relacionat amb el mar que és el busseig, i més concretament parlarem d’un tipus de busseig extrem, el busseig sota el gel.

Font: http://www.diaridegirona.cat
El busseig sota el gel és una modalitat de submarinisme extrem que es practica en un ambient hostil, cosa que fa que calgui un coneixement tècnic molt específic juntament amb una forma física adequada.
A priori ens ve al cap que és practicat només a latituds elevades, és a dir, a les zones polars. Però no sols es pot fer allà, també es pot practicar en altura, en zones de més de 3000 m d’altura.

La primera persona que bussejà sota el gel fou l’alemany Willy Heinrich a l’Antàrtida, el  16 d’abril de 1902. Heinrich era el segon fuster de l’expedició alemanya al pol sud que tenia lloc des de 1901 a 1902 a bord del vaixell Gaus. Aquest fuster venia de l’armada alemanya on havia après a bussejar, i es féu famós a l’expedició perquè va inventar una bicicleta per poder anar per sobre el gel, que va servir per a l’entreteniment dels seus companys.
Després de la seva primera immersió va escriure diverses notes al seu quadern, on es pot llegir que no va ser la única immersió que va fer aquell any. Les seves immersions eren per a reparar el vaixell, així com pr a treballs de mesura i càlcul, però cap amb finalitats científiques. La única cosa més científica que aportava era la descripció de la visibilitat i la visió del gel des del fons.

El busseig sota el gel es pot practicar a les zones polars, a zones d’altes latituds de l’hemisferi nord (com els Mars Bàltic, Caspi i d’Okhotsk) així com a llacs d’altitud.  Però les condicions en un ambient o un altre són molt diferents, ja que al mar l’aigua està calmada perquè la capa de gel fa que no li afecti el ven, i per tant hi ha bona visibilitat, en canvi, als llacs l’aigua està tèrbola i la llum és molt tènue, a banda de què hi ha poca vida animal i vegetal. El més perillós de bussejar sota el gel és que no es pot sortir de l’aigua en cas d’emergència per qualsevol lloc, i és fàcil que ens desorientem o perdem. Llavors si hi ha tants riscos, perquè hi busseja la gent? Doncs és fàcil, tant per l’aventura en sí com en el cas del mar, perquè hi ha una gran vida animal sota el gel.

Us preguntareu quin equip s’utilitza oi? Per començar porten un neoprè sec, que és un neoprè sota del qual es pot portar roba tèrmica perquè és totalment estanc. Per a dur-lo cal un entrenament previ.
També cal una ampolla d’aire amb una griferia i reguladors especials, ja que hi ha risc de que es formi gel dins els conductes. En quant a la resta d’equipament cal obviament guants robusts però que ens permetin tenir sensibilitat, un barret per al gel, focus i un cap guia per a retornar al punt d’entrada al gel.

Sempre que es busseja sota el gel hi ha d’haver mínim 4 persones, 2 que bussejen i 2 que vigilen (un d’ells equipat per si ha d’entrar per emergència), i tots ells molt ben preparats físicament, amb experiència en el busseig, i amb capacitat de controlar l’estrés i ser disciplinat.

Font: http://www.vallnord.com
I la immersió com comença? Primer de tot es fa un forat al gel triangular o quadrat per a què hi entrin 2 persones. La capa de gel ha de ser mínim de 20 cm d’espessor. S’hi introdueix el cap guia anellat per un extrem per a fixar-lo a l’exterior. Amb uns arnesos s’uneix als dos bussejadors al cap i a bussejar! Penseu que degut a les baixes temperatures que hi podem trobar a l’aigua, no es pot estar més de 15-20’ d’immersió, que és el temps que necessita el fred per endinsar-se en el nostre cos provacant la pèrdua de calor corporal, i en acabar cal protegir-se molt bé del fred per no agafar una hipotèrmia.

Té riscos? És clar que sí. El primer de tots el fred, ja que la pèrdua de calor fa augmentar el ritme cardíac i el consum d’aire, per tant, augmenta també la fatiga i l’estrés. A banda, les baixes temperaturas poden fer gel al regulador. En tercer lloc, tenim un sostre real que pot crear angoixa, por, desorientación…

A Espanya on es pot practicar? Al mar no, però sí als ibons de les estacions d’esquí amb un permís previ, al Balneari de Panticosa a Osca o al Santuari de Núria.


SECCIÓ 3: RETRATS D’AIGUA SALADA

Avui parlarem d’un personatge conegut per molta gent, el sr. Jacques-Yves Cousteau.

Font: http://www.medioambiente.net
Va néixer al 1910 a Saint André de Cubzac a França i morí a París al 1997. Se’l coneixia com el Comandant Cousteau o Le Pacha, i fou oficial de la marina francesa, oceanògraf i cineasta, així com el comandant del vaixell Calypso.

Fill de bona família va descobrir el mar prop de Marsella on es va instal·lar la seva família. Amb 20 anys va entrar a l’escola naval de Brest on es va converir en oficial astiller. Ja a la marina francesa va poder fer les seves primeres immersions i les seves primeres proves d’invents. Al 1936 va assajar unes ulleres submarines que podrien ser precursores de les actuals màscares de busseig.


Un dels seus invents, creat juntament amb Emile Gagnan, fou el famós “Aqua-Lung” o pulmó aquàtic, que era un dispositiu que permetia respirar sota l’aigua sense necessitar un tub d’aire a la superfície. Avui en dia s’utilitza a tot el món.

El 1948 es va comprar el vaixell Calypso, un antic dragamines, que transformà en meitat laboratori i meitat iot. Amb aquest vaixell va navegar per tot el món amb la seva tripulació, i es va convertir en una referència pels investigadors marins. Així va ser com va començar la seva carrera investigadora desenvolupant un sistema de propulsió a vela, botant dos submergibles monoplaces i altres experiments relacionats amb les tècniques de busseig.  Famós arreu del món per les seves filmacions per a televisió com “el món submarí de Jacques Cousteau”, les seves pel·lícules (que van rebre fins i tot preis Òscar) i els seus llibres.

Font: http://www.hola.com/biografias
També fou un dels fundadors del Grup d’Estudis i de Recerques Submarines (GERS) a Toulon, i el 1950 nomenat president de les Capmanyes Oceanogràfiques Franceses .Va realitzar també excavacions arqueològiques submarines a la mar Mediterrània. El 1957 el van fer director de Museu Oceanogràfic de Mònaco i fou un dels pocs estrangers admesos a l’Acadèmia de les Ciències dels Estats Units.
També era un conservacionista i activista. Per exemple, al 1960 va organitzar una campanya de premsa en contra d’un projecte de submergir un nombre important de deixalles radioactives franceses a la mar Mediterrània.
El 1974 va crear la Societat Cousteau als Estats Units, dedicada a la protecció i el millorament de la qualitat de vida per a les generacions actuals i futures. A l'actualitat compta amb més de 100.000 membres. El 1977 va rebre, amb Peter Scott, el premi de les Nacions Unides per la protecció al medi ambient. El 1985 va rebre la Medalla de la Llibertat Presidencial, otorgada pel president dels Estats Units Ronald Reagan.

El 28 de juny de1979 en una expedició del Calypso a Portugal el seu segon fill, Philippe, amb el qual havia coproduït tots els seus films des de 1969, va morir en un accident d'hidroavió. Va convidar llavors el seu fill gran, Jean-Michel Cousteau, a col·laborar en les seves expedicions, i va morir el 1977 a Paris per un atac de cor.

SECCIÓ 4: LA LUPA

Platja de Pixavaques

Font: http://www.trivago.es
Situada al nord del nucli urbà de l’Ametlla de Mar, al seu entorn semiurbà. És una platja de sorra de gra fi i gruixut, mesclada amb algunes pedres. Té uns 70 m de longitud i una amplada d’uns 40 m i els laterals de la cala són rocosos, tot i que  un dels laterals és roca col·locada artificialment per a fer una terrassa al final del passeig marítim. 

Ja dins de l’aigua la profunditat de la cala és molt petita i mar endins pot arribar als 10 m. És un bon lloc per a practicar el submarinisme ja que hi trobem praderies de Posidònia, i les roques tenen cavitats interessants d’explorar. Els bussejadors hi solen trobar pops, nacres (és un bivalv gros) i fins i tot algun mero.

S’hi accedeix per unes escales o per dues rampes des del Passeig Marítim, i disposa de tots els serveis típics (Creu Roja, bar, dutxes, wc...) A més cal remarcar que és una de les cales que rep bandera blava des de fa uns anys entre ells els dos últims 2010 i 2011.


BIBLIOGRAFIA on trobareu alguns dels llocs consultats

Notícies:


La finestra:


La lupa:

dimecres, 18 de gener del 2012

El primer programa del 2012 entrevista al científic Josep Maria Gili

El programa emès ahir dimarts 17 de gener de 2012 el podeu escoltar aquí i llegir el contingut a continuació. Esperem que us agradi!


SECCIÓ 1: OCEANS DE NOTÍCIES

- Mor Lynn Margulis,  la creadora de la teoria de l’endosimbiosi. Mor a l’edat de 73 anys, una des les biòlogues que més han contribuït a la biologia evolutiva de l’últim segle gràcies als seus treballs amb bactèries. Gràcies a la seva Teoria de l’Endosimbiosi Seriada, vam descobrir com una cèl·lula procariota pot convertir-se en una cèl·lula eucariota. Malgrat que aquesta teoria contradeia les ensenyances de Darwin i li va provocar multitud de crítiques, finalment es va validar. Científica polèmica i brillant, casada amb el divulgador Carl Sagan, també va crear juntament amb James LovelocK la hipòtesi Gaia, que diu que el planeta forma un sistema autoregulable amb els seus organismes vius i inerts que manté les condicions ambientals òptimes per a la vida. .

- La Fundación Madri+d otorga un dels seus Premis de Comunicació Científica en l’apartat Blogs a un blog sobre ciències del mar. L’investigador Antonio Figueras, de l’Institut d’Investigacions Marines CSIC de Vigo, ha rebut el premi pel seu blog “Ciencia Marina y otros asuntos”, degut a l’originalitat de la seva temàtica i la seva constànica de posts durant el 2010. Segons el jurat, “aborda temes poc comuns en altres publicacions similars a internet, i desperta gran interès veient les xifres de blog”. El blog intercala articles amb notícies d’actualitat de manera que resulta molt amè de llegir. Els premis els concedeix la Direcció General d’Universitats i Investigació de la Comunitat de Madrid, reconeixent als blogs del portal Madri+d que han destacat durant el 2010 per ser espais d’investigació i reflexió crítica, i que contribueixen a generar i difondre coneixement científic i tecnològic. Els blogs s’han valorat segons l’activitat de l’autor i el contingut, la seva originalitat i sentit crític, el seu impacte i la seva popularitat.

- Comença la Cimera de Durban amb moltes incerteses sobre el protocol de Kioto. Des de la setmana passada (28 de novembre) i fins al 9 de desembre, els governs, organitzacions internacionals i la societat civil de més de 190 països es troben reunits a Durban, Sudàfrica, en la 17ena Conferència de les parts (COP17) per a perfilar l’evolució del Protocol de Kioto
Un dels temes a debat és decidir què passarà amb el protocol i amb països com Canadà, Rússia o Japó, que no volen ratificar un segon període de compromís. Per altra banda, la Unió Europea es mostra disposada a ratificar l’acord sempre i quan la resta de països donin suport a un mandat que fixi compromisos quantificats de limitació d’emissions de CO2 abans de 2020.

SECCIÓ 2: LA FINESTRA DEL MAR

Font: http://vistaalmar.es
Avui parlarem de meduses, un dels organismes vius més primitius ja coneguts des de l’antiguitat. Les proliferacions de meduses i altres organismes que composen l’ anomenat plàncton gelatinós, són un fenomen natural tant en aigües costaneres com oceàniques a nivell mundial. Els estudis científics han confirmat que el grau i freqüència dels eixam s’han incrementat en els darrers 50 anys. Aquest increment, en algunes zones de manera exponencial, ha donat lloc a una certa senyal d’alarma, especialment per que aquestes proliferacions estiguin causen importants problemes a les activitats humanes com la pesca i empresarials com el turisme a mes d’un ampli espectre de problemes relacionats amb el deteriorament del medi natural marí. Encara que les arribades a platges d'exemplars o eixams de meduses ha estat el fenomen mes conegut de les proliferacions d'aquestos organismes, n'hi han d'altres que malgrat el seu poc coneixement son també de gran rellevància, com es l'obturació de sistemes de refrigeració de centrals tèrmiques o nuclears, l'esgotament de les poblacions de piscifactories, etc.

Font: viviendoentreutopias.wordpress.com
Una medusa de fet és un animal força simple, ja que és un sac en un extrem del qual hi ha la boca, que també fa d’orifici excretar, al voltant de la qual té una corona de tentacles. Dins d’aquest sac té les estructures encarregades de fer la digestió i la reproducció. Lo més curiós és que més del 95% del seu cos és aigua, cosa que li dóna una densitat molt similar a la de l’aigua de mar i flotabilitat.


Es coneixen unes 4000 espècies de meduses, de les quals unes 300 es troben en el Mediterrani. Bona part de les espècies viuen suspeses en les masses d’aigua gràcies a la seva flotabilitat. Són arrossegades pels corrents però moltes presenten moviments lents de desplaçament gràcies a contraure i expandir unes fibres musculars.  S’ha vist també que algunes poden nedar a una velocitat de 55 metres per hora.

Els seus tentacles poden ser retràctils, és a dir, que es poden amagar, i arriben a fer més de 5 metres en algunes espècies. Aquests els serveixen per a capturar les preses esperant que quedin atrapades en ells com si fóssin una xarxa. Quan la víctima toca els tentacles, es disparen unes cèl·lules dites cnidocists, que són paralitzants. Per tant, són grans caçadores, i gairebé totes les espècies són carníveres i mengen petits crustacis, però també són oportunistes i capturen tot allò que passi a l’abast dels seus tentacles.


Dr. Josep Maria Gili
Avui entrevistarem al científic Dr. Josep Maria Gili que és professor d’Investigació del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) . Actualment és subdirector de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona on ha creat el Grup d’Ecologia del Bentos Marí. A més és membre de l’Associació pel Foment de la Ciència.

Des de fa 25 anys ha investigat en diferents camps de l’ecologia marina entre els que destaquen: l’estudi integrat dels ecosistemes litorals, l’estructura i la dinàmica de les comunitats bentòniques, els processos d'acoblament plàncton-bentos, l’ecologia tròfica dels invertebrats marins i en la biodiversitat i la taxonomia dels cnidaris. Ha dirigit projectes d’investigació nacionals i internacionals al Mediterrani, Antàrtic, Atlàntic i Pacífic. A més, és el coordinador del Consell Assessor de Recerca en Acció.


-    
SECCIÓ 3: RETRATS D’AIGUA SALADA

Avui parlarem d’un explorador, el famós Sir Ernest Shackleton, el qual fou una des les figures principals de la coneguda  Època Heroica de l’Exploració Antàrtica, gràcies a la seva expedició el vaixell Endure entre 1914 i 1916.

Font: http://topics.nytimes.com
El Sr. Shackleton va nèixer al 1874 a Kilkea, Irlanda, prop de Dublín. Malgrat néixer a Irlanda va passar la seva infantesa i la resta de la seva vida a Anglaterra.  Com era un dels grans de 10 germans, el seu pare volia que fos metge però a ell mai li va agradar l’escola. Quan tenia 16 anys li van permetre deixar l’escola i fer-se aprenent en un vaixell a vela. Durant 4 anys va navegar amb la marina mercant i a més d’aprendre el seu ofici, va viatjar arreu del món. Quan tenia 20 anys li van concedir el grau de segon capità, i als 24 ja era capità, rang  amb el qual ja podia dur el seu propi vaixell.

Des de sempre li havia fet goig anar a l’Antàrtida, així que quan va conèixer al fill d’un patrocinador d’expedicions antàrtiques, va aprofitar l’amistat per aconseguir una entrevista amb el pare per sol·licitar plaça en una propera expedició. Com el van veure tan entusiasmat el van recomanar i va ser acceptat a l’expedició Discovery al 1901. Aquella expedició va aconseguir arribar més a prop del Pol Sud que cap altra abans, uns 386 Km més enllà que cap altre humà. Per mala sort, va caure malalt d’escorbut i el van fer tornar a casa. Les males llengües deien que el capità Scott estava gelós i va aprofitar la malaltia com a excusa per a desfer-se de Shackleton.

En tornar a Anglaterra va treballar com a periodista i fou elegit secretari de la Reial Societat Geogràfica Escocesa, però ell sempre tenia al cap la seva estimada Antàrtida. De manera que al 1908 va organtizar la seva pròpia expedició amb el vaixell Nimrod. El seu equip va fer grans descobriments científics com la localització del pol sud magnètic, van pujar el volcà actiu Mont Erebus i van arribar encara més a prop del Pol Sud que ningú...llàstima que a 180 Km van haver de retirar-se després d’haver recorregut a peu 3000 Km per l’Antàrtida.  Després da’questa proesa fou nomenat Sir, i durant 3 anys va gaudir de la glòria de ser “l’home que ha arribat més a prop del sud”, fins que al 1911 el noruec Amundsen el va assolir.

La decepció de Shackleton per aquest repte perdut es transformà en un nou objectiu: creuar a peu els 3300 km de l’Antàrtida de mar a mar via el pol Sud. L’expedició fou amb el vaixell Endurance i lo més curiós fou la crida que va fer per a captar personal. Va posar un anunci al diari Time dient “Es busquen homes per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit”. I malgrat tot els va aconseguir, i el primer d’agost de 1914, primer dia de la 1era Guerra mundial, ell i 27 homes partien rumb a l’Antàrtida. Per mala sort, al gener de 1915 l’Endurance va quedar atrapat al gel, i després de viure 10 mesos al vaixell,  aquest fou trencat pel gel i es va enfonsar. Shackleton i els seus homes van haver d’abandonar el vaixell i viure 6 mesos al gel flotant. A l’abril de 1916 van decidir sortir amb 3 petits bots i van arribar a l’Illa Elephant. Ell i 5 dels seus membres van partir en un altre bot a buscar ajudat, i després de navegar 16 dies per l’oceà van arribar a Geòrgia del Sud, van travessar geleres i montanyes fins a l’estació balenera. Finalment van poder salvar els seus homes 4 mesos més tard, a l’agost de 1916.

Shackleton va morir al 1921 d’un atac de cor mentre era a Geòrgia del Sud en una nova expedició esperant el bon temps per a partir.

Font: http://obrasocial.catalunyacaixa.com
Encara que els mèrits de Shackleton després de l'expedició Endurance no es varen reconèixer de manera immediata, anys més tard les seves proeses han estat el centre de molts llibres, documentals de televisió, organitzacions benèfiques, memorials i monuments.  Aprofitant l’Any Polar internacional al 2007, l’antiga Caixa Catalunya va organitzar una exposició en el seu honor anomenada “Atrapats al gel”.


SECCIÓ 4: LA LUPA

Platja de l’Eucaliptus

Font: http://www.panoramio.com
Situada al terme municipal d’Amposta, la platja de l’Eucaliptus està al Delta de l’Ebre, passats els pobles de Sant Jaume d’Enveja i Muntells. 

L’accés és molt senzill. Cal anar des d’Amposta direcció Sant Jaume d’Enveja, i passat Sant Jaume s’ha de seguir recte direcció al mar. La platja està situada a davant una urbanització coneguda que és la dels Eucaliptus on trobem el càmping i un hotel.

Per sort, és un dels espais més verges del Delta de l’Ebre encara ben conservat, i per tant no disposa de dutxes ni serveis de vigilància. És una platja gran, de gairebé 6 km de llarg, de sorra fina, rodejada de dunes amb vegetació sobre d’elles.

De tant en tant s’hi troben tortugues varades, per tant és una zona tranquil·la que agrada els animals. I alguns anys s’ha fet solta de tortugues allà fins i tot.


BIBLIOGRAFIA 
 

Josep Maria Gili:

http://www.dicat.csic.es/new10-04-27-premigili-cat.html

Ernest Shackleton: