dimecres, 18 de gener de 2012

El primer programa del 2012 entrevista al científic Josep Maria Gili

El programa emès ahir dimarts 17 de gener de 2012 el podeu escoltar aquí i llegir el contingut a continuació. Esperem que us agradi!


SECCIÓ 1: OCEANS DE NOTÍCIES

- Mor Lynn Margulis,  la creadora de la teoria de l’endosimbiosi. Mor a l’edat de 73 anys, una des les biòlogues que més han contribuït a la biologia evolutiva de l’últim segle gràcies als seus treballs amb bactèries. Gràcies a la seva Teoria de l’Endosimbiosi Seriada, vam descobrir com una cèl·lula procariota pot convertir-se en una cèl·lula eucariota. Malgrat que aquesta teoria contradeia les ensenyances de Darwin i li va provocar multitud de crítiques, finalment es va validar. Científica polèmica i brillant, casada amb el divulgador Carl Sagan, també va crear juntament amb James LovelocK la hipòtesi Gaia, que diu que el planeta forma un sistema autoregulable amb els seus organismes vius i inerts que manté les condicions ambientals òptimes per a la vida. .

- La Fundación Madri+d otorga un dels seus Premis de Comunicació Científica en l’apartat Blogs a un blog sobre ciències del mar. L’investigador Antonio Figueras, de l’Institut d’Investigacions Marines CSIC de Vigo, ha rebut el premi pel seu blog “Ciencia Marina y otros asuntos”, degut a l’originalitat de la seva temàtica i la seva constànica de posts durant el 2010. Segons el jurat, “aborda temes poc comuns en altres publicacions similars a internet, i desperta gran interès veient les xifres de blog”. El blog intercala articles amb notícies d’actualitat de manera que resulta molt amè de llegir. Els premis els concedeix la Direcció General d’Universitats i Investigació de la Comunitat de Madrid, reconeixent als blogs del portal Madri+d que han destacat durant el 2010 per ser espais d’investigació i reflexió crítica, i que contribueixen a generar i difondre coneixement científic i tecnològic. Els blogs s’han valorat segons l’activitat de l’autor i el contingut, la seva originalitat i sentit crític, el seu impacte i la seva popularitat.

- Comença la Cimera de Durban amb moltes incerteses sobre el protocol de Kioto. Des de la setmana passada (28 de novembre) i fins al 9 de desembre, els governs, organitzacions internacionals i la societat civil de més de 190 països es troben reunits a Durban, Sudàfrica, en la 17ena Conferència de les parts (COP17) per a perfilar l’evolució del Protocol de Kioto
Un dels temes a debat és decidir què passarà amb el protocol i amb països com Canadà, Rússia o Japó, que no volen ratificar un segon període de compromís. Per altra banda, la Unió Europea es mostra disposada a ratificar l’acord sempre i quan la resta de països donin suport a un mandat que fixi compromisos quantificats de limitació d’emissions de CO2 abans de 2020.

SECCIÓ 2: LA FINESTRA DEL MAR

Font: http://vistaalmar.es
Avui parlarem de meduses, un dels organismes vius més primitius ja coneguts des de l’antiguitat. Les proliferacions de meduses i altres organismes que composen l’ anomenat plàncton gelatinós, són un fenomen natural tant en aigües costaneres com oceàniques a nivell mundial. Els estudis científics han confirmat que el grau i freqüència dels eixam s’han incrementat en els darrers 50 anys. Aquest increment, en algunes zones de manera exponencial, ha donat lloc a una certa senyal d’alarma, especialment per que aquestes proliferacions estiguin causen importants problemes a les activitats humanes com la pesca i empresarials com el turisme a mes d’un ampli espectre de problemes relacionats amb el deteriorament del medi natural marí. Encara que les arribades a platges d'exemplars o eixams de meduses ha estat el fenomen mes conegut de les proliferacions d'aquestos organismes, n'hi han d'altres que malgrat el seu poc coneixement son també de gran rellevància, com es l'obturació de sistemes de refrigeració de centrals tèrmiques o nuclears, l'esgotament de les poblacions de piscifactories, etc.

Font: viviendoentreutopias.wordpress.com
Una medusa de fet és un animal força simple, ja que és un sac en un extrem del qual hi ha la boca, que també fa d’orifici excretar, al voltant de la qual té una corona de tentacles. Dins d’aquest sac té les estructures encarregades de fer la digestió i la reproducció. Lo més curiós és que més del 95% del seu cos és aigua, cosa que li dóna una densitat molt similar a la de l’aigua de mar i flotabilitat.


Es coneixen unes 4000 espècies de meduses, de les quals unes 300 es troben en el Mediterrani. Bona part de les espècies viuen suspeses en les masses d’aigua gràcies a la seva flotabilitat. Són arrossegades pels corrents però moltes presenten moviments lents de desplaçament gràcies a contraure i expandir unes fibres musculars.  S’ha vist també que algunes poden nedar a una velocitat de 55 metres per hora.

Els seus tentacles poden ser retràctils, és a dir, que es poden amagar, i arriben a fer més de 5 metres en algunes espècies. Aquests els serveixen per a capturar les preses esperant que quedin atrapades en ells com si fóssin una xarxa. Quan la víctima toca els tentacles, es disparen unes cèl·lules dites cnidocists, que són paralitzants. Per tant, són grans caçadores, i gairebé totes les espècies són carníveres i mengen petits crustacis, però també són oportunistes i capturen tot allò que passi a l’abast dels seus tentacles.


Dr. Josep Maria Gili
Avui entrevistarem al científic Dr. Josep Maria Gili que és professor d’Investigació del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) . Actualment és subdirector de l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona on ha creat el Grup d’Ecologia del Bentos Marí. A més és membre de l’Associació pel Foment de la Ciència.

Des de fa 25 anys ha investigat en diferents camps de l’ecologia marina entre els que destaquen: l’estudi integrat dels ecosistemes litorals, l’estructura i la dinàmica de les comunitats bentòniques, els processos d'acoblament plàncton-bentos, l’ecologia tròfica dels invertebrats marins i en la biodiversitat i la taxonomia dels cnidaris. Ha dirigit projectes d’investigació nacionals i internacionals al Mediterrani, Antàrtic, Atlàntic i Pacífic. A més, és el coordinador del Consell Assessor de Recerca en Acció.


-    
SECCIÓ 3: RETRATS D’AIGUA SALADA

Avui parlarem d’un explorador, el famós Sir Ernest Shackleton, el qual fou una des les figures principals de la coneguda  Època Heroica de l’Exploració Antàrtica, gràcies a la seva expedició el vaixell Endure entre 1914 i 1916.

Font: http://topics.nytimes.com
El Sr. Shackleton va nèixer al 1874 a Kilkea, Irlanda, prop de Dublín. Malgrat néixer a Irlanda va passar la seva infantesa i la resta de la seva vida a Anglaterra.  Com era un dels grans de 10 germans, el seu pare volia que fos metge però a ell mai li va agradar l’escola. Quan tenia 16 anys li van permetre deixar l’escola i fer-se aprenent en un vaixell a vela. Durant 4 anys va navegar amb la marina mercant i a més d’aprendre el seu ofici, va viatjar arreu del món. Quan tenia 20 anys li van concedir el grau de segon capità, i als 24 ja era capità, rang  amb el qual ja podia dur el seu propi vaixell.

Des de sempre li havia fet goig anar a l’Antàrtida, així que quan va conèixer al fill d’un patrocinador d’expedicions antàrtiques, va aprofitar l’amistat per aconseguir una entrevista amb el pare per sol·licitar plaça en una propera expedició. Com el van veure tan entusiasmat el van recomanar i va ser acceptat a l’expedició Discovery al 1901. Aquella expedició va aconseguir arribar més a prop del Pol Sud que cap altra abans, uns 386 Km més enllà que cap altre humà. Per mala sort, va caure malalt d’escorbut i el van fer tornar a casa. Les males llengües deien que el capità Scott estava gelós i va aprofitar la malaltia com a excusa per a desfer-se de Shackleton.

En tornar a Anglaterra va treballar com a periodista i fou elegit secretari de la Reial Societat Geogràfica Escocesa, però ell sempre tenia al cap la seva estimada Antàrtida. De manera que al 1908 va organtizar la seva pròpia expedició amb el vaixell Nimrod. El seu equip va fer grans descobriments científics com la localització del pol sud magnètic, van pujar el volcà actiu Mont Erebus i van arribar encara més a prop del Pol Sud que ningú...llàstima que a 180 Km van haver de retirar-se després d’haver recorregut a peu 3000 Km per l’Antàrtida.  Després da’questa proesa fou nomenat Sir, i durant 3 anys va gaudir de la glòria de ser “l’home que ha arribat més a prop del sud”, fins que al 1911 el noruec Amundsen el va assolir.

La decepció de Shackleton per aquest repte perdut es transformà en un nou objectiu: creuar a peu els 3300 km de l’Antàrtida de mar a mar via el pol Sud. L’expedició fou amb el vaixell Endurance i lo més curiós fou la crida que va fer per a captar personal. Va posar un anunci al diari Time dient “Es busquen homes per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit”. I malgrat tot els va aconseguir, i el primer d’agost de 1914, primer dia de la 1era Guerra mundial, ell i 27 homes partien rumb a l’Antàrtida. Per mala sort, al gener de 1915 l’Endurance va quedar atrapat al gel, i després de viure 10 mesos al vaixell,  aquest fou trencat pel gel i es va enfonsar. Shackleton i els seus homes van haver d’abandonar el vaixell i viure 6 mesos al gel flotant. A l’abril de 1916 van decidir sortir amb 3 petits bots i van arribar a l’Illa Elephant. Ell i 5 dels seus membres van partir en un altre bot a buscar ajudat, i després de navegar 16 dies per l’oceà van arribar a Geòrgia del Sud, van travessar geleres i montanyes fins a l’estació balenera. Finalment van poder salvar els seus homes 4 mesos més tard, a l’agost de 1916.

Shackleton va morir al 1921 d’un atac de cor mentre era a Geòrgia del Sud en una nova expedició esperant el bon temps per a partir.

Font: http://obrasocial.catalunyacaixa.com
Encara que els mèrits de Shackleton després de l'expedició Endurance no es varen reconèixer de manera immediata, anys més tard les seves proeses han estat el centre de molts llibres, documentals de televisió, organitzacions benèfiques, memorials i monuments.  Aprofitant l’Any Polar internacional al 2007, l’antiga Caixa Catalunya va organitzar una exposició en el seu honor anomenada “Atrapats al gel”.


SECCIÓ 4: LA LUPA

Platja de l’Eucaliptus

Font: http://www.panoramio.com
Situada al terme municipal d’Amposta, la platja de l’Eucaliptus està al Delta de l’Ebre, passats els pobles de Sant Jaume d’Enveja i Muntells. 

L’accés és molt senzill. Cal anar des d’Amposta direcció Sant Jaume d’Enveja, i passat Sant Jaume s’ha de seguir recte direcció al mar. La platja està situada a davant una urbanització coneguda que és la dels Eucaliptus on trobem el càmping i un hotel.

Per sort, és un dels espais més verges del Delta de l’Ebre encara ben conservat, i per tant no disposa de dutxes ni serveis de vigilància. És una platja gran, de gairebé 6 km de llarg, de sorra fina, rodejada de dunes amb vegetació sobre d’elles.

De tant en tant s’hi troben tortugues varades, per tant és una zona tranquil·la que agrada els animals. I alguns anys s’ha fet solta de tortugues allà fins i tot.


BIBLIOGRAFIA 
 

Josep Maria Gili:

http://www.dicat.csic.es/new10-04-27-premigili-cat.html

Ernest Shackleton:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada